Guia galàctica per a autoestopistes

Fa temps que ja n’havia sentit a parlar d’aquesta novel·la i era una de les que tenia al cap llegir un dia o altre, i ara ha arribat el moment de fer-ho. Tanmateix, el resultat ha estat decebedor, potser perquè hi ha textos que no envelleixen bé amb el pas del temps, potser perquè d’un bon principi —quan es va publicar el 1978— ja es tractava d’una obra menor sobrevalorada.

Parteix d’una idea simètrica i original: l’ajuntament d’un poble vol tirar a terra la casa del protagonista perquè pel solar hi ha de passar una nova carretera. Alhora, el planeta Terra és destruït per l’autoritat galàctica perquè per la seva òrbita hi ha de passar una autopista galàctica. A partir d’aquí comencen a sortir personatges que semblen xitxarel·los anglesos esnobs sortits d’alguna universitat privada amb problemes més aviat intranscendents.

La novel·la avança a empentes i rodolons, sense un sentit clar, presentant situacions pretesament còmiques i absurdes que volen fer una certa crítica de la societat tecnològica, però que per a mi no reïxen. Potser el tret més interessant és el del robot deprimit que és l’únic que dóna una mica de joc.

El vaig acabar per militància, no pas perquè el trobés interessant i he de dir que el final no decep vist el desenvolupament de l’acció. Sembla que l’autor va escriure’n una corrua de continuacions, però a mi no m’hi trobareu pas llegint-ne cap.